​

 

​

Les hores mortes que ens deixa el confinament han donat peu a què milers de famílies iniciïn converses i debats que potser mai haurien tingut. Evidentment, casa meva no és l'excepció que trenca la norma. Precisament, fa uns dies, a l'hora de sopar, vam encetar una discussió sobre els okupes arrel d’una notícia del TN. El col·loqui va començar amb un to suau i anecdòtic, però sobtadament va fer un gir de 180 graus quan el meu pare va recordar una mala experiència quan uns ocupes van entrar a una de les seves propietats. A partir d'aquell moment, només va deixar anar males paraules sobre el moviment. Farta de sentir bogeries i disbarats, vaig aturar-lo en sec i li vaig preguntar: però estàs parlant dels okupes, amb "k" o dels ocupes amb "c"? Sorprès per la meva pregunta, va arrufar les celles i, tot seguit, va deixar anar resignadament: quina diferència hi ha? Tocada per la incredulitat que el meu pare no conegués la diferència, vaig tallar dictatorialment aquell debat i vaig començar a cercar per internet. La meva estupefacció va anar in crescendo en adonar-me que, sovint, autores i periodistes confonen ambdós termes; si ho fan professionals de la informació, de ben segur que la societat, igual que el meu pare, també.

Primerament, és estrictament necessari fer la distinció entre ambdós mots. Un okupa és un antisistema, normalment d'ideologia anarquista, que ocupa un edifici abandonat. Habitualment de propietat pública o d'alguna gran empresa, intenten donar-li un ús social i dotar el barri d'un espai pel veïnat. En canvi, qui ocupa un habitatge o un local sense valorar a qui pertany per fer-ne un ús personal, se'l denomina com a ocupa. El matís el trobem en l’ús; l'okupa ho fa per benefici col·lectiu, mentre que l’ocupa només busca el lucre personal.´

Els ocupes entren a habitatges particulars perquè necessiten un lloc on viure i no se'l poden permetre o per extorsionar el propietari i treure'n un rendiment econòmic. Per aquest motiu, l'individu que ocupa en solitari està cometent un delicte de violació o d'abús del domicili. En aquest cas, la paraula domicili és extremadament important, ja que el DIEC el defineix com a Lloc de residència d'un individu o d'una família, per tant, el propietari de l'habitatge, en fa ús. Així doncs, les penes són més dures i poden ser d'un a quatre anys de presó.

D'altra banda, els okupes o el moviment okupa es dediquen a rehabilitar espais que estaven abandonats per les institucions públiques o per empreses privades que no en feien ni en preveien cap ús amb l’objectiu de dotar al barri d'un Centre Social per a desenvolupar activitats culturals  i lúdiques. En aquest cas, es comet un delicte d'usurpació, el qual consisteix a ocupar, sense l'autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili. Així doncs, la pena només és econòmica i, per tant, inferior.

Així doncs, com pot ser que un llenguatge tan ambigu i interpretatiu com la llei sí que en faci una distinció clara, però els Instituts lingüístics i els mitjans de comunicació no en siguin capaços? Fins i tot, afegiria que, per part dels mitjans de comunicació, qualsevol notícia sobre el tema més aviat desinforma que ajuda a construir una opinió a través de dades certes, fonamentades i contrastades. Per tant, com esperem que la societat distingeixi els dos mots i pugui adoptar una visió racional i crítica sobre la temàtica?

​

#movimentokupa #ocupa #llei

​

​