
ENTREVISTA A JANA
"El fet de crear un espai no mixte és una acció revolucionària que només fa que crear més i més lluita feminista. "
De la mà de la Jana, membre de col·lectius feministes i revolucionaris i resident d'un espai alliberat, coneixem en primera persona com és la lluita de la dona okupa contra els estereotips i la violència masclista dins el moviment.

#CANVIES
Els espais són de qui els utilitza
LIDIA AGUILERA GARCÍA
​
​
El gran debat al voltant de l’okupació ja fa anys que dura, temps fa que presencio als mitjans i a l’àmbit de l’opinió pública aquesta disputa entre la defensa de la propietat privada i la funció social de l'ús dels espais; entre la criminalització i el dret a l’habitatge i les administracions públiques i els beneficis socials i culturals. En aquest context, em pregunto si realment és delicte reutilitzar i donar vida a un espai abandonat, pot ser delicte si l’objectiu és reivindicar i reclamar el dret a l’habitatge?
A l'article 245 del Codi Penal Espanyol l’okupació està tipificada com un delicte d’usurpació quan, sense autorització, s’ocupa un immoble, habitatge o edifici aliè i pot ser castigat amb penes de presó de tres mesos a dos anys. Tanmateix, a molts barris de ciutats com Barcelona, aquests espais okupats “il·legalment” s’han convertit en indrets socials i culturals de reunió veïnal. La gent dels barris s’han anat implicant activament en les seves activitats i la defensa dels espais, mantenint a més una xarxa de centres socials i cases okupades coordinades al servei de la comunitat.
Aquest gest de protesta política i social contra l’especulació i intent de defensa d’un dret tan fonamental com és el de posseir un sostre sota el qual viure encara és considerat un delicte d’usurpació d’una propietat privada. La nostra societat capitalista i individualista qualifica el moviment okupa de ser una violació d’una propietat privada en l’intent d’aconseguir un model idíl·lic de solidaritat social. I és que sembla que a molts els resulta kafkià que avui en dia encara es portin a terme accions amb propòsits merament socials i culturals que s’allunyen de la cerca del benefici econòmic propi.
Fins a la promulgació d’un nou codi penal a finals de 1996, a Espanya no existia una llei que penalitzes específicament l’okupació de llocs abandonats, atès que es pretenia resoldre el problema generat per l’èxode rural. Per aquest motiu, els primers anys de democràcia van ser legalitzades milers d’okupacions il·legals d’habitatges de propietat estatal. Durant les últimes dècades sembla que el diàleg amb les institucions s’ha paralitzat, portant a molts d’aquests centres okupats a ser desallotjats o destruïts com succeí al llarg del 2014 amb Centres Socials Autogestionats com Can Vies, situat al barri de Sants a Barcelona, que fou posteriorment reconstruït.
Potser l’egoisme i l’individualisme del nostre sistema capitalista ha cegat a molts, però encara puc albirar una llum tènue que enlluerna el camí d’aquells que no es conformen i lluiten per una societat més justa i solidària. L’okupació no és més que la cerca de la satisfacció de necessitats d’habitatge i espais de reunió autogestionats, però tot plegat animant projectes de diversos moviments socials i donant peu a accions de protesta en contra de les problemàtiques socials que cada vegada tenen més força. Ara més que mai, els espais haurien de ser de qui els utilitza.
​