ENTREVISTA A JANA
"El fet de crear un espai no mixte és una acció revolucionària que només fa que crear més i més lluita feminista. "
De la mà de la Jana, membre de col·lectius feministes i revolucionaris i resident d'un espai alliberat, coneixem en primera persona com és la lluita de la dona okupa contra els estereotips i la violència masclista dins el moviment.
Els espais són de qui els utilitza
LIDIA AGUILERA GARCÍA
Font: Libertinius Flicker.
El gran debat al voltant de l’okupació ja fa anys que dura, temps fa que presencio als mitjans i a l’àmbit de l’opinió pública aquesta disputa entre qui defensa la propietat privada i qui defensa la funció social de l'ús dels espais. La criminalització de l'okupació contraposada al dret a l’habitatge i les administracions públiques per sobre dels beneficis socials i culturals. En aquest context, em pregunto com pot ser delicte reutilitzar i donar vida a un espai abandonat, si l'únic objectiu és reivindicar i reclamar el dret a l’habitatge.
Llavors, consulto el Codi Penal Espanyol i ratifico que a l'article 245, l’okupació està tipificada com un delicte d’usurpació quan, sense autorització, s’ocupa un immoble, habitatge o edifici aliè i pot ser castigat amb penes de presó de tres mesos a dos anys. Tanmateix, a molts barris que conec de ciutats com Barcelona, aquests espais okupats “il·legalment” s’han convertit en indrets socials i culturals de reunió veïnal. La gent dels barris s’han anat implicant activament en les seves activitats i la defensa dels espais, mantenint a més una xarxa de centres socials i cases okupades coordinades al servei de la comunitat.
Em sorprèn que aquest gest de protesta política i social contra l’especulació i intent de defensa d’un dret tan fonamental com és el de posseir un sostre sota el qual viure encara sigui considerat un delicte d’usurpació d’una propietat privada. La nostra societat capitalista i individualista qualifica el moviment okupa de ser una violació d’una propietat privada en l’intent d’aconseguir un model idíl·lic de solidaritat social. I es que em sembla que a molts els resulta kafkià que avui en dia encara es portin a terme accions amb propòsits merament socials i culturals que s’allunyen de la cerca del benefici econòmic propi.
Fins a la promulgació d’un nou codi penal a finals de 1996, a Espanya no existia una llei que penalitzes específicament l’okupació de llocs abandonats, atès que es pretenia resoldre el problema generat per l’èxode rural. Per aquest motiu, els primers anys de democràcia van ser legalitzades milers d’okupacions il·legals d’habitatges de propietat estatal. Durant les últimes dècades he observat com el diàleg amb les institucions s’ha paralitzat, portant a molts d’aquests centres okupats a ser desallotjats o destruïts com succeí al llarg del 2014 amb Centres Socials Autogestionats com un freqüentat per un dels meus millors amics, Can Vies, situat al barri de Sants a Barcelona, fou posteriorment reconstruït.
Potser l’egoisme i l’individualisme del nostre sistema capitalista ha cegat a molts, però encara puc albirar una llum tènue que enlluerna el camí d’aquells que no es conformen i lluiten per una societat més justa i solidària. L’okupació no és més que la cerca de la satisfacció de necessitats d’habitatge i espais de reunió autogestionats, però tot plegat animant projectes de diversos moviments socials i donant peu a accions de protesta en contra de les problemàtiques socials que cada vegada tenen més força. Ara més que mai, els espais haurien de ser de qui els utilitza.